El alma no tiene color

Avui m'agradaria compratir una cançó amb vosaltres.
M'ha agradat sobretot pel fet de que, hi ha moltes llegendes que diuen que els gitanos només es relacionen entre ells i que eviten a la gent que no és gitana. Doncs bé, precisament aquesta cançó està cantada per cantants gitanos, i m'agradaria compartir que no tots el rumors són veritat, i aquest és un bon exemple.

La cançó es titula EL ALMA NO TIENE COLOR, i us la deixo aquí per a que la gaudiu de la mateixa manera que la he gaudit jo.



I relacionat amb el tema de la discriminació dels gitanos, m'agradaria compartir que jo tinc amics gitanos, i no em deixen de costat per ser, com diuen ells, una "paia". Al contrari, he pogut compartir amb ells alguns dies, algunes de les activitats que fan, i la veritat és que m'han tractat com si fos una gitana de pura raça. Amb això el que vull dir és que ja n'hi ha prou d'estereotips, perquè no només es discrimina a la gent per ser d'un altre color, sino que, en aquells dies que vaig poder estar amb ells, em vaig adonar que la majoria de la societat els mira amb despreci, com si els anéssin a fer alguna cosa dolenta, fins i tot els miraven amb por.
De fet, una senyora em va mirar amb cara de pena, com si jo no estigués amb ells perque jo vull!
Sí que és veritat que la manera de conèixer a les dues noies va ser bastant extranya i realment no va ser una cosa agradable, ja que venien a treure'm els diners. Perquè en el moment que vaig accedir a donar-lis 60 cèntims, el que em van dir, paraules textuals, va ser: jolin tia, muchas gracias. Sinceramente, te veníamos a quitar más dinero, pero para el bus con esto ya tengo bastante, y como has sido la única persona que ha accedido a dejarme el dinero quiero agradecértelo con una comida en mi casa, si te parece bien.
Al principi vaig dubtar, ja que mai m'havia succeït res semblant, però la noia i la seva cosina, molt amables, em van ensenyar on estava casa seva i em van donar el seu número de telèfon per a que les truqués quan volgués per convidar-me al dinar. Després de pensar-m'ho i repensar-m'ho, vaig decidir acceptar ja que em semblava molt lleig no anar després de que m'haguéssin obert les portes de casa seva. I quan vaig ser-hi, em vaig alegrar moltíssim d'haver acceptat. A dia d'avui són unes de les amigues que mai m'han fallat, sempre han estat allà i s'han comportat com si fos de la seva família, i els hi estic molt i molt agraïda.

Espero que si, algun dia a algú li passa el mateix que a mi... que aprofiti la oportunitat. Jo, almenys, no m'arrepenteixo per res del món.
Penseu-hi!

Laura